Fuera de Campo del 20/11/2020 — Nous gèneres cinematogràfics i recomanacions de plataformes

La deconstrucció dels gèneres cinematogràfics

Durant la primera part del programa, s'analitza com els gèneres clàssics del cinema s'han quedat obsolets a causa de la hibridació de les pel·lícules modernes. Es proposa una nova categorització basada a tocar la fibra de l'espectador, posant el focus en les relacions intergeneracionals i personatges entranyables.

Pel·lícules d'abuelitos que ens toquen la fibra

• Humberto D. de Vittorio de Sica, com a pionera del neorrealisme focalitzada en la vellesa i la dignitat.
• Nebraska d'Alexander Payne, una commovedora road movie en blanc i negre sobre el vincle entre un pare i un fill.
• Una pastelería en Tokio de Naomi Kawase, que explora la tristesa sutil i les limitacions socials.
• The Farewell de Lulu Wang, abordant el conflicte intergeneracional a través d'una mentida piadosa familiar.
• Mandarinas de Zaza Urushatze, un cant a la pau enmig del conflicte d'Abkhàzia.
• Amor de Michael Haneke, una mirada crua i colpidora sobre l'Alzheimer.
• The Straight Story de David Lynch, un viatge insòlit i humanista en un tallagespa.

"La condensació feta cine puro y duro sobre els primers minuts de Up."

Repàs de novetats a les plataformes de streaming

S'ofereix un ampli ventall de recomanacions de pel·lícules, documentals i curtmetratges disponibles a diferents serveis digitals.

Netflix i Filmin

• Netflix: Destaquen títols com Hater sobre la toxicitat a les xarxes socials, La vida que queríamos i el retorn de Sophia Loren a La vita davanti a sé.
• Filmin: Es recomanen documentals com El viaje más largo sobre Magallanes i Elcano, a més de propostes arriscades com la japonesa Tag de Sion Sono.

Premis Goya a Amazon Prime Video i Movistar Plus

• S'analitza el catàleg de cinema espanyol guardonat, incloent Los últimos días, Primos i Celda 211.
• Es comenten estrenes recents com el remake de Fuerza mayor titulat Downhill.

El curtmetratge: Violència de gènere

S'analitza profundament el curtmetratge Amores que matan (2000) dirigit per Icíar Bollaín, que va servir de germen per a la multipremiada pel·lícula Te doy mis ojos. Es tracta la problemàtica de la violència masclista a través d'un format que mescla ficció i aspectes propis d'un documental, donant veu tant a maltractadors en centres de reeducació com a víctimes, posant sobre la taula la complexitat del problema i la necessitat d'una reflexió social profunda.