Entrevistes 2010 del 12/11/2010 — La llengua i literatura dels jueus sefardites
Orígens i evolució de la llengua El podcast s'endinsa en la fascinant història de la comunitat i la filologia sefardita, analitzant com els jueus expulsats de la península Ibèrica van conservar i transformar el seu idioma al llarg dels segles. Diversificació geogràfica: Després de l'expulsió, les comunitats es van assentar principalment a tres grans regions: Europa Oriental (zona dels Balcans i Turquia), el nord d'Àfrica i els Països Baixos. Conservació d'arrels medievals: En no viure la revolució del castellà clàssic, la seva llengua va mantenir la base fonològica pròpia del segle XV. Característiques lingüístiques La parla de les comunitats sefardites presenta trets distintius molt clars en comparació amb el castellà modern: Absència de la zeta i la ce, mantenint sons sonors i sords antics. Ús de metàtesis i arcaismes normatius dins del seu context. Presència de nombrosos préstecs lingüístics de l'hebreu, el turc i altres llengües segons la zona d'acollida. "La literatura sefardita no és patrimoni exclusiu dels hebreistes, sinó que ha de ser estudiada pels romanistes i hispanistes." Producció literària i declivi La creació literària va tenir un fort component religiós, especialment a partir del segle XVIII, per evitar la pèrdua de les arrels culturals. Gèneres principals: Destaca la creació de cobles paralitúrgiques, llibres d'oracions (sidur) i l'enciclopèdia Meam Loez. El cop francès: Al segle XIX, la fundació d'escoles de l'Aliança Israelita Universal va introduir el francès com a llengua de prestigi, provocant un progressiu retrocés de la llengua tradicional. Debat acadèmic: Actualment existeixen diferents escoles sobre com s'ha de fer la transcripció escrita d'aquesta llengua, optant unes per sistemes fonètics exòtics i altres per criteris més acadèmics i propers a l'ortografia castellana.


